TPACK, la docència al segle XXI

En Toni es quedà fins tard jugant on-line amb en Sapayito15, de Buenos Aires. Aquell matí es vestí, esmorzà ràpid i pujà al vehicle, que sortí al carrer deixant només el soroll del motor de la porta automàtica que es tancava. Circulant pel curt trajecte, escassament de 10 minuts, se n'adonà que gairebé mai no havia fonyat el carrer on vivia. Els seus pares no el deixaven sortir: quan volien passejar, carregaven les bicicletes al vehicle i pedalejaven per llocs "segurs". Aquest pensament passà de forma fugaç mentre encenia el terminal mòbil i gairebé va tardar el mateix en formular-lo que en oblidar-se'n.   

Fi de trajecte. En Toni baixa i s'acosta corrent a la gran porta metàl·lica de l'entrada. Prem el botó de l'intercomunicador i se sent un brunzit neguitós. Puja fins a l'aula, on l'instructora el renya per fer tard, com sempre, i encén la pantalla del dispositiu. 

[microrelat d'elaboració pròpia]

IES Algarb s'alça entre camps amb carrers i voreres que encerclen parcel·les d'edificis futurs,
on ametllers i garrovers agonitzen entre fonolls i runam. Foto: elaboració pròpia

Si ens ficam dins una TARDIS i viatjam 20 anys endarrere, aquestes línies podrien haver format part d'un relat de ciència ficció en el qual els al·lots del futur no poden sortir al carrer perquè poden ser presa d'algun perill com zombies, robots assassins o alguna cosa per l'estil, i el seu contacte amb el món exterior ha de ser exclusivament virtual.

L'acció descrita, però, no és més que el relat d'una situació quotidiana pels alumnes de secundària. Les possibilitats comunicatives i de creació, difusió i emmagatzematge d'informació superen el que podíem somiar ara fa només 10 anys, mentre veiem que els centres educatius cada volta s'assemblen més a presons. Paradoxalment, quan més ens podem comunicar amb la resta del món, més tancam els infants darrera de murs i barrots.

El docent del segle XXI ha de dominar un món canviant, cada volta més diferent de la seua infantesa. Un món en el qual la renovació pedagògica ha avançat de forma paral·lela a les TIC i als atacs creixents contra la funció docent (Santos, 2012). 

El control de l'escola tradicional ha pertangut històricament a l'Església, en coordinació amb les classes dominants i sota la premissa de la letra con sangre entra. Una escola concebuda de forma castrense que seleccioni no només per capacitats intel·lectuals sinó per accés a recursos, contribueix a perpetuar un sistema de dominació basat en la classe social i en la manipulació de les masses. Així, trobam que els funcionaris armats no són qüestionats en absolut, mentre que els docents sí, deu ser per allò de que qui te la informació té el poder: l'accés a les armes és limitat i controlat però el coneixement, amb les noves tecnologies, és totalment accessible per a tothom que les vulgui fer servir. 

El col·lectiu dels professors corre el risc de quedar encastat en el passat: una actitud individualista o corporativista pot seduir docents amb baixa autoestima o amb poca capacitat d'improvisació davant aquest escenari canviant i, en ocasions, hostil (Carbonell, 2008). Al contrari, veiem que el professorat està fent de dinamitzador social, sent el col·lectiu que ha aconseguit mobilitzar més persones els últims anys. Han aconseguit arribar a la majoria de la societat, sortejant difamacions i manipulacions manifestes dels mitjans de comunicació públics. Les TIC hi tenen molt a veure: les possibilitats de compartició d'informació de forma immediata permeten un flux d'informació directa, horitzontal, des de la persona o el col·lectiu que genera el contingut fins els destinataris, cosa impensable amb els mitjans de comunicació clàssics.  Però, sens dubte, el que hi ha influït més és saber fer entrar a pares, mares i societat en general dins dels recintes emmurallats de les escoles i instituts.