Fins i tot un recurs tan frívol i hedonista com un harlem shake pot dotar-se de contingut educatiu:
Amb aquest vídeo col·lectiu ens proposarem resumir el que havíem aprés a l'assignatura, que pel meu cas es pot resumir en:
Ús de les TIC amb finalitats educatives, tan de forma individual com col·lectiva, incloent l'ús de material a
TPACK: un bon professional ha de conèixer la matèria, ser bon docent i dominar les eines tecnològiques a parts iguals.
El sistema d'educació per competències: l'adaptació del currículum i l'avaluació.
En un context de crisi sistèmica, amb alts índexs de precarització laboral i d'atur, en el qual l'OCDE és qui marca la competitivitat en els aprenentatges mitjançant les proves PISA i en el que la funció docent és, directament, atacada, el futur de l'educació sembla que hagi de ser l'aplicació de les competències a l'escola, però de cara a treure millors qualificacions que els demés. Competicí que porta implícita l'adoctrinament i el formatejament de l'alumne, en imposar una cultura del silenci: no incloure en la seua formació els aspectes socials bàsics
És necessari reivindicar la funció de la pedagogia per a l'alliberament i la independència de les persones. El treball cooperatiu i constructiu dels alumnes porta necessàriament a qüestionar-s'ho tot, en oposició al model d'adoctrinament, vocacional i de conformitat amb les estructures existents d'un sistema educatiu que, a més, ha endeuta l'alumne per a la seua vida laboral. Aquest és l'objectiu de l'educació segons en Noam Chomsky en aquest vídeo:
És imprescindible que els processos educatius incloguin el qüestionament com a forma de blindar els alumnes en contra de l'adoctrinament. Els sistemes educatius sempre han estat estructures vulnerables a la manipulació dels alumnes que hi passen mentre que d'altra banda.
Un exemple el tenim en Sud-Àfrica, on l'Apartheid adoctrinava els alumnes en el racisme, mentre que alguns professors influenciats per la pedagogia crítica, varen prendre part, contribuint a la fi del sistema segregacionista i possibilitant que al mig termini Mandela pogués arribar a ser president.
L'educació ha de ser constructivista i inclusiva, mai competitiva ni instructiva. En aquest sentit, l'obra dels pedagogs crítics com Paulo Freire és més vigent que mai.
Des de la creació de la impremta, els diaris, el telègraf ... fins a la revolució tecnològica actual, cada nou avenç en les tecnologies de la comunicació i la informació ha suposat un avenç en la dialèctica, en la confrontació i en el debat.
El debat entre investigadors que elaboraven hipòtesis o discutien conclusions podia allargar-se durant mesos o anys fent servir cartes, que necessàriament havien de ser emeses a cadascun dels destinataris. Més tard, fent servir fax o telèfons podia reduir-se aquests temps d'espera, això sí, a consta d'una important despesa econòmica. Avui en dia és possible la comunicació en temps real d'una forma que pot arribar a ser gratuïta i no només entre dues persones, sinó també oberta per a tothom que ho vulgui seguir.
Precisament el debat entre punts de vista oposats va ser el motiu de ser de l'exercici basat en l'ús de twitter. Sota l'etiqueta #edubate es va fer una dinàmica virtual amb alternança entre rols que representen dos punts de vista antagònics però condemnats a coexistir en les aules en l'actualitat:
Defensa de l'escola tradicional, el sistema educatiu propedèutic i selectiu.
Defensa del sistema educatiu constructivista basat en l'aprenentage per competències.
En l'exercici varen aparèixer els tòpics habituals associats. El tema més difícil consistia en argumentar d'una forma convincent, per això calia fer servir sentències creïbles.
El rol fàcil era el constructivista per competències: només calia vomitar tot el que duem estudiant durant aquest màster, ja que és aquest el marc ideològic de referència en l'actualitat.
La dificultat era emetre arguments en contra i a més que m'hi sentís identificat. Les línies argumentals eren:
Crítica a la doble moral d'un sistema on el fracàs escolar és estructural.
@vcastello85 per molt que el marc ideologic sigui inclusiu, després es creen programes segregacionistes #edubate
— Jordi Serra Cardona (@JordiSerraCar) November 24, 2013
la finalitat de l'educació hauria de ser formar persones, no ma d'obra barata com pretén l'ensenyament per competències #edubate
— Jordi Serra Cardona (@JordiSerraCar) November 26, 2013
Resignació envers la manca de mitjans
Amb els examens externs o revàlides, l'educació propedèutica i selectiva és la protagonista de facto dels sistemes educatius #edubate
— Jordi Serra Cardona (@JordiSerraCar) November 25, 2013
L'escola per competències duu les nescessitats de l'empresa a l'escola. És la mort de la cultura disfrassada de constructivisme #edubate
— Jordi Serra Cardona (@JordiSerraCar) November 24, 2013
Les eines tecnològiques serveixen per no quedar endarrere d'una realitat on els canvis s'acceleren de forma vertiginosa. El domini de les noves eines de comunicació implica poder estar al dia i obre noves possibilitats a formar-se. Internet és la base de dades més gran de la història de la humanitat però per ella mateixa no construeix coneixement. La informació està molt dispersa i qui realment en pot treure profit és qui pot seleccionar els continguts útils per a assolir els recursos necessaris pel coneixement que cal construir. En aquest sentit, twitter pot ser una eina útil, si saps seguir figures de prestigi que comparteixi en línia continguts significatius.
D'altra banda, sense ànims de demonitzar-la, la xarxa social twitter, de la mateixa manera que d'altres com google+, linked in, tuenti, tumbrl o, en especial facebook són multinacionals que disposen de dades personals susceptible de ser comercialitzades. En l'era de les comunicacions, la informació esdevé una mercaderia més que es pot comprar i vendre, en ocasions de forma bruta. No es tracta de no fer-la servir, simplement ser conscients de l'abús que se'n pot fer i ser caut amb la informació que es comparteix, ja que pot ser susceptible de ser espiada.
Com a conclusió final, un compressor pot ser una eina molt eficaç i versàtil pel mecànic que en sàpiga fer ús. Un mecànic sense compressor d'aire pot fer la seua feina, però de forma més laboriosa, i, d'altra banda, queda clar que repartir compressors no capacita per a reparar motors...
Tan ensenyar com aprendre requereixen un paper molt actiu per la nostra part. A més d'estar a classe un bon professor o professora ha d'estar al dia i twitter hem vist que pot ser una eina molt útil, però sense el compromís personal per millorar i les sinèrgies dels grups de treball cooperatius poca cosa es pot avançar... de la mateixa manera que fa 40 anys deien que la revolució no serà televisada, avui m'atreviria a dir que la revolució no serà tuitejada.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Sempre he odiat els exàmens, i això que m'han perseguit tota la vida. Ja quan anava a l'institut preferia ser avaluat amb treballs. És per això que pocs anys després, quan anava a la universitat, vaig sentir la interpel·lació d'un iai en una conferència a la que vaig assistir:
¡Joder! Es que los jóvenes de hoy no hacéis una mierda. Yo me acuerdo cuando iba a la universidad, en las asambleas pedíamos la abolición de los exámenes, y vosotros, ahora ¿qué cojones hacéis?
Abolir els exàmens? Iupi!! On hem de firmar? Per desgràcia, l'individu no anava més enllà de l'esbroncada intergeneracional contra un sistema educatiu del que havia sortit irreversiblement. En certa manera veia en aquelles paraules que un canvi real en el sistema educatiu porta implícit un canvi en la forma d'avaluar. Tan Neus Sanmartí com José Luis Castillo parlen de l'avaluació com un procés, idea oposada a la de la superació d'una prova final, a jugar-t'ho tot a una carta.
En un autocomentari anterior comparava els exàmens tipus test amb el fast food barat. Arribats a aquest punt és d'obligat esment l'opípara trobada de dissabte passat en la qual varem poder degustar una excel·lent paella obra d'en Fèlix, qui, a més, va tenir la gentilesa de prestar ca seua per a aquest esdeveniment. Degustar la paella va aportar tantes vivències com anar de compres el dia anterior, com engegar un apassionat debat sobre microdialectalismes gastronòmics o com comentar el fatal destí del pollastre sacrificat per l'ocasió. El xup-xup del sofrit es mesclava amb el tac-tac del morter per crear la banda sonora d'un dinar al qual ens avançàvem amb una nutrida provisió d'snacks de tota classe, regats amb vermut o amb cervesa gelada segons les preferències de cadascú. Evidentment, les vivències, el coneixement i les satisfaccions que t'aporta fer un dinar, en absolut es poden comparar amb citar-se a un restaurant, engolir com a porcs, fer una mica de sobretaula, i després cadascú a ca seua. I si l'establiment és de menjar ràpid, directament no hi espai per a compartir res, llençant-se perdigonades de miques mal mastegades, entre colesterol i greixos trans de carns tractades amb diòxid d'amoni.
L'avaluació, entesa com un procés, implica des de la seua funció reguladora (Sanmartí, N. 2010) d'una planificació de les activitats. Primer s'han de tenir clars els objectius, responent preguntes com:
Què farem?
Per què ho farem?
Com ens hem d'organitzar?
Què hem de produir i per què?
Una vegada aclarits aquests temes hem de pensar el que s'ha de fer. Això implica anticipar i planificar l'acció. Com a acció final està la de reflexionar i la de compartir: per exemple la coavaluació en la que els que han superat la tasca ajuden els que no, ja que d'una banda els poden explicar amb unes altres paraules el que no han entès i de l'altra en els errors dels altres és més fàcil veure els propis.
En el sistema pedagògic tradicional el que s'espera, el que s'avalua, és la reproducció literal dels continguts, sense lloc a reflexions ni visions particulars i on, a més, compartir és una activitat mal vista. D'una banda, compartir tasques altera la visió dels coneixements que ha assolit l'alumne, que poden quedar adulterats pel que ha copiat dels altres, com per la competitivitat intrínseca d'un sistema que tendeix a seleccionar més que no pas a formar.
Les metodologies d'avaluar per aprendre exigeixen d'un aprenentatge, tal i com hem pogut patir els i les alumnes d'aquest MFP en les nostres carns. No es pot avaluar amb aquesta metodologia sense haver introduït adequadament els procediments d'avaluació, i més en concret, sense assegurar-se que els alumnes saben donar resposta a les preguntes prèvies que clarifiquen els objectius.
Les carpetes d'aprenentatge o portafolis poden ser un instrument molt vàlid tan per a la formació com per a l'avaluació. El més interessant és que els elements es van incorporant de forma progressiva (un portafoli fet a ultima hora no té cap sentit) de tal forma que l'alumne deixa constància documental del seu procés d'aprenentatge.
Cal tenir present que per a l'alumne avaluar per aprendre així com el coneixement competencial marquen exigències en volum de feina molt més elevades. En l'ensenyament propedèutic una persona amb bones capacitats de retenció i de memòria pot ser un alumne brillant sense haver de fer res més que escoltar a classe, és a dir amb una actitud passiva i amb un aprenentatge d'anys de seure a un pupitre recordant "el que entra a l'examen". Des d'una perspectiva constructivista, això no hauria de ser possible, per desgràcia seua
L'aprenentatge constructivista va en contra de totes les lleis del mínim esforç, com que no es premia només el resultat final, queda més reflectit l'esforç que hi has pogut dedicar. El que més em costa és haver de tornar endarrere i d'haver de revisar, reflexionar i autoavaluar el que he aprés. D'una banda em sembla un procés interessant, de l'altra crec que només la puc portar a terme de forma superficial, per falta de temps, el que em provoca sentiments de frustració com el que he intentat reflectir en el meme.
A l'hora d'implementar portafolis i d'avaluar-los, tindria present les següents consideracions, atesos els antecedents:
Assegurar-me que els alumnes coneixen bé els objectius, la forma de presentació i els criteris d'avaluació des del primer dia
Assignar a les feines a fer a casa un temps estimat adequat a la càrrega lectiva de l'assignatura i de forma que ni els continguts ni els temps vagin en detriment de les altres assignatures
Anar sol·licitant les tasques de forma progressiva, no esperar-me al final per a sol·licitar tasques addicionals.
Anar avaluant puntualment les tasques perquè l'alumne vagi captant els criteris d'avaluació i per donar-li l'opció de poder anar millorant la qualitat dels seus treballs.
El que em resulta més difícil de fer de professor és, precisament, la gestió adequada dels temps per a poder donar cabuda al currículum, d'una forma proporcionada als temps assignats, tan els d'aula, com els de fora.
Les possibles variables que hi intervenen poden ser
Competències prèvies dels alumnes, en especial si són molt heterogènies.
Les metodologies d'aprenentage de l'experiència prèvia del grup classe.
La mateixa coherència del grup-classe
La visió que tenim de l'avaluació el grup-classe es pot veure en aquest Voice Thead:
Les tendències educatives actuals apunten cap a una escola on s'ensenyin les competències en comptes de l'ensenyament només dels continguts. El concepte de competències prové del món laboral i en Borat ens en posarà un exemple:
Les competències inclouen una sèrie de coneixements, actituds, procediments i habilitats que ens donen eines per a viure en una societat.
Elaboració pròpia a partir de Zabala i Arnau, 2007
Les competències escolars han d'incloure quatre dimensions: la social, la interpersonal, la personal i la professional i confereixen el conjunt de competències específiques, que és el que determina què ha de ser la persona i que es descriuen en la part central del requadre.
Ser responsable és el present en totes les dimensions de les competències i potser és el concepte més significatiu, el que resumiria el que s'hauria d'assolir en acabar el procés educatiu formal com el no formal.
No només es tracta de formar professionals competents, els objectius que hauria de marcar l'educació formal haurien d'apuntar cap a formar societats-relacions interpersonals-persones-professionals responsables. Fa uns 20 anys l'estereotip de professional triunfador era el yuppie egòlatra i depredador. Tot i que encara aquesta visió segueix present, poc a poc s'estan introduint conceptes com l'economia del bé comú. El principi és molt simple: no ets un bon professional si no ets responsable tan amb el teu entorn com en la societat, bo i entenent que els principis socials no són discrets sinó universals, i aquesta és la idea s'ha de traslladar al procés formatiu
Evidentment, l'exemple posat per en Borat amb el kalaixnikov podria ser vàlid per il·lustrar el coneixement aplicat de l'aprenentatge competencial, però que no es correspon amb el que hauria de ser l'educació al segle XXI. També es marca el caràcter conductista (error-càstig) propis de l'ensenyament propedèutic i selectiu. L'informe Delors ja marca un ampli consens entre investigadors i comunitat educativa sobre la necessitat d'una escola inclusiva amb uns valors basats entre d'altres en la declaració universal dels drets humans.
La concreció curricular és un procés d'adaptació dels continguts curriculars en diferents nivells, des del consell escolar fins a l'aula, implicant els òrgans col·legials del centre per tal d'adaptar els continguts curriculars a l'entorn del centre, a la realitat quotidiana dels alumnes.
Elaboració pròpia a partir d'imatges pròpies, de Rubén Díaz i de Cedim News Aquesta concepció del currículum i com es desplega s'inspira en unes bases psicopedagògiques constructivistes. Existeix, però, el llibre de text com a element resistent a una perspectiva renovada de l'educació. Alguns autors no tenen problemes en assenyalar el simplisme metodològic de molts professors, que identifiquen el llibre de text com el currículum a impartir.
Tot i que la LOE preveu tres nivells de concreció en el centre, existeix la possibilitat que el consell escolar aprovi la compra d'un llibre de text d'una determinada editorial i poca cosa més.
Existeixen diversos factors per caracteritzar els efectes de l'ús hegemònic dels llibres de text en l'adaptació curricular:
L'ús dels llibres de text com a material principal pot implicar una pèrdua de professionalitat dels professors.
La confiança de molts pares i mares en el llibre de text i el recel a prescindir-ne, tal i com s'ha posat de manifest en alguns debats mantinguts a l'aula en altres assignatures del MFP.
L'estandardització de l'educació, homogeneïtzant els continguts i activitats que realitzen centres diferents que han optat pel mateix llibre de text.
El llibre de text és el resultat de l'adaptació curricular que realitza l'equip tècnic d'una editorial. El centre de decisió dels exercicis o activitats que finalment es realitzen a l'aula es trasllada del centre escolar a un gabinet tècnic que desconeix l'entorn immediat de l'alumne.
L'ús abusiu i sistemàtic dels llibres de text pot ser el resultat de les conviccions del mateix professor, de la influència de components no docents del consell escolar o, en el pitjor dels casos, de les inèrcies en el mateix centre, on els recursos que haurien de garantir una adaptació curricular de qualitat s'han de destinar a cobrir les funcions mínimes que exigeix la docència. En ocasions no és tan un problema d'immobilisme pedagògic, sinó d'un excés de zel professional motivat per un ambient advers professionalment (desprestigi social, augment de tasques burocràtiques, increment d'hores lectives i manca de suport en l'atenció a la diversitat en serien uns quants exemples). Destinar més recursos a hores no lectives i a formació del professorat seria una mesura que podria revertir aquest fet, és a dir, reprofessionalitzar els docents.
En Toni es quedà fins tard jugant
on-line amb en Sapayito15, de Buenos Aires. Aquell matí
es vestí, esmorzà ràpid i pujà al vehicle, que sortí al carrer
deixant només el soroll del motor de la porta automàtica que es
tancava. Circulant pel curt trajecte, escassament de 10 minuts, se
n'adonà que gairebé mai no havia fonyat el carrer on vivia. Els
seus pares no el deixaven sortir: quan volien passejar, carregaven
les bicicletes al vehicle i pedalejaven per llocs "segurs".
Aquest pensament passà de forma fugaç mentre encenia el terminal
mòbil i gairebé va tardar el mateix en formular-lo que en
oblidar-se'n.
Fi de trajecte. En Toni baixa
i s'acosta corrent a la gran porta metàl·lica de l'entrada. Prem el
botó de l'intercomunicador i se sent un brunzit neguitós. Puja fins
a l'aula, on l'instructora el renya per fer tard, com sempre, i encén
la pantalla del dispositiu.
[microrelat d'elaboració pròpia]
IES Algarb s'alça entre camps amb carrers i voreres que encerclen parcel·les d'edificis futurs, on ametllers i garrovers agonitzen entre fonolls i runam. Foto: elaboració pròpia
Si
ens ficam dins una TARDIS i
viatjam 20 anys endarrere, aquestes línies podrien haver format part
d'un relat de ciència ficció en el qual els al·lots del futur no poden
sortir al carrer perquè poden ser presa d'algun perill com zombies,
robots assassins o alguna cosa per l'estil, i el seu contacte amb el
món exterior ha de ser exclusivament virtual.
L'acció
descrita, però, no és més que el relat d'una situació quotidiana pels alumnes de secundària. Les
possibilitats comunicatives i de creació, difusió i emmagatzematge
d'informació superen el que podíem somiar ara fa només 10 anys,
mentre veiem que els centres educatius cada volta s'assemblen més a
presons. Paradoxalment, quan més ens podem comunicar amb la resta
del món, més tancam els infants darrera de murs i barrots.
El
docent del segle XXI ha de dominar un món canviant, cada volta més
diferent de la seua infantesa. Un món en el qual la renovació pedagògica ha avançat de forma paral·lela a les TIC i als atacs creixents contra la funció docent (Santos, 2012). El control de l'escola tradicional ha pertangut històricament a l'Església, en coordinació amb les classes dominants i sota la premissa de la letra con sangre entra. Una escola concebuda de forma castrense que seleccioni no només per capacitats intel·lectuals sinó per accés a recursos, contribueix a perpetuar un sistema de dominació basat en la classe social i en la manipulació de les masses. Així, trobam que els funcionaris armats no són qüestionats en absolut, mentre que els docents sí, deu ser per allò de que qui te la informació té el poder: l'accés a les armes és limitat i controlat però el coneixement, amb les noves tecnologies, és totalment accessible per a tothom que les vulgui fer servir.
El col·lectiu dels professors corre el risc de quedar encastat en el passat: una actitud individualista o corporativista pot seduir docents amb baixa autoestima o amb poca capacitat d'improvisació davant aquest escenari canviant i, en ocasions, hostil (Carbonell, 2008). Al contrari, veiem que el professorat està fent de dinamitzador social, sent el col·lectiu que ha aconseguit mobilitzar més persones els últims anys. Han aconseguit arribar a la majoria de la societat, sortejant difamacions i manipulacions manifestes dels mitjans de comunicació públics. Les TIC hi tenen molt a veure: les possibilitats de compartició d'informació de forma immediata permeten un flux d'informació directa, horitzontal, des de la persona o el col·lectiu que genera el contingut fins els destinataris, cosa impensable amb els mitjans de comunicació clàssics. Però, sens dubte, el que hi ha influït més és saber fer entrar a pares, mares i societat en general dins dels recintes emmurallats de les escoles i instituts.
Quins conceptes són els que s'han d'ensenyar a l'escola? L'escola, és a dir, el sistema educatiu formal, ha de cobrir totes les necessitats formatives?
L'sketch, pres de la pel·lículaEl sentit de la Vida dels Monty Python, fa referència a la impossibilitat de l'escola tradicional per dotar a les persones de competències útils per a tots els àmbits de la vida. A més, el vídeo retrata diversos estereotips de l'escola tradicional, com ara:
Un professor autoritari que instrueix els alumnes.
Uns alumnes uniformats en les robes i uniformitzats en els altres àmbits, que tenen per funció memoritzar les lliçons que dicta el professor, tan si tenen capacitat per fer-ho com si no.
La instrucció en unes matèries que s'han de reproduir de forma literal.
Unes formes més pròpies d'una institució militar que no d'una de formativa.
Saber per saber, en comptes de saber per a saber fer.
L'acadèmia de Plató
Diversos autors que se citen en la bibliografia recomanada fan una crítica oberta al sistema educatiu propedèutic i selectiu, i proposen un canvi que efectivament pugui dotar les persones de competències útils que l'informe Delors resumeix en quatre pilars:
Saber conèixer
Saber fer
Saber ser
Saber conviure
L'educació és un procés holístic i sinèrgic en els qual intervenen diversos nivells:
El formal, de tipus selectiu i en el qual els primers estadis són la preparació per als següents, fins arribar als estudis superiors o universitaris.
El no formal, amb ensenyaments intencionals i planificats però no reglats, per exemple, l'obtenció de l'examen de conduir, cursets professionals o acadèmies d'idiomes.
L'informal, no intencional ni planificat, que habitualment dota de coneixements per a la vida i actituds per a la ciutadania. Un exemple dels continguts pot ser el de la "lliçó" del vídeo.
El canvi de sistema educatiu no és en absolut senzill, ja que hi intervenen múltiples factors, tal i com es detalla a l'article d' Esteve. El canvi del sistema educatiu exigeix un canvi en la societat en múltiples nivells, de la mateixa manera que un sistema educatiu basat en competències i on les persones es formen en funció de les seues capacitats és per ell mateix un motor de canvi social.
Em dic Jordi i sóc enginyer tècnic agrícola. Des de fa uns anys, gairebé sense adonar-me'n, he anat tenint certa demanda com a formador.
L'experiència que tinc de la docència, òbviament a banda de ser alumne, està enfocada a la transferència de coneixements en agricultura, en especial cursos per a professionals com per exemple els que organitzen el Consell d'Eivissa i el de Formentera així com altres associacions agràries. També he tingut l'oportunitat d'impartir i coordinar amb un altre docent que m'assignaren de suport una certificació professional i en altra ocasió un curs per a mestres al centre de professors.
Tota aquesta experiència prèvia ha posat de manifest que em calen més recursos per a poder transmetre coneixements als alumnes o assistents de les accions formatives que em toca impartir. Sempre he intentat anar més enllà del simple powerpoint i, en el millor dels casos, el faig servir com una guia o bé com un projector de diapositives per mostrar imatges. A l'aula, en general, sóc bastant donat a "fotre rotllo", intentant relacionar els conceptes teòrics amb exemples il·lustratius de diverses formes, com ara amb anècdotes que potser només em fan gràcia a mi o bé amb dibuixos, fotografies o esquemes. Sóc plenament conscient que aquesta forma "intuïtiva" d'explicar només és viable si domines el tema, et motiva especialment i t'has pres un temps important en preparar-te'l.
Començ aquest curs amb la idea de poder obtenir recursos educatius de cara accions docents que em vagin encarregant, a més de poder optar a places que puguin sortir de l'oferta pública de la Conselleria d'Educació.
Se'm fa estrany tornar a estudiar perquè fa 13 anys que vaig acabar d'anar a classes a la Universitat i no veia possible que hi hagués de tornar. Han canviat moltes coses des de llavors...
